De pobles i cadenes (humanes, massa humanes…)

“Hoy el ciudadano ya no es un hombre libre. El ciudadano ha dejado de ser el hombre libre que quiere vivir en una comunidad libre. La conciencia política que no se enseña sino que se conquista, ha desaparecido paulatinamente. No podía ser de otra manera. El espacio público se ha convertido en una calle llena de tiendas abiertas a todas horas, en un programa de televisión en el que un imbécil nos cuenta detalladamente por qué se separó de su mujer. La escuela, por su parte, no tiene que promover conciencia crítica alguna sino el mero aprendizaje de conductas ciudadanas “correctas”, variaciones de una pretendida “educación para la ciudadanía”. Las luchas políticas parecen asimismo haber desaparecido de un mundo en el que ya sólo hay víctimas de catástrofes diversas (económicas, ambientales, naturales…). Y, sin embargo, cuando los políticos se dirigen a nosotros, cuando se llenan la boca con sus llamadas a la participación, siguen llamándonos ciudadanos. ¿Por qué? ¿Por qué se mantiene una palabra que, poco a poco, se ha vaciado de toda fuerza política?”

Santiago López Petit – Espai en Blanc
¿Y si dejamos de ser ciudadanos?

Benvolguts/des viacatalan@s,

Enhorabona pel gest del dia 11… Tot un triomf i una demostració d’intencions dels que exigiu dret-a-decidir/independència.

Aquest gest es fonamenta sens dubte en un sentiment col·lectiu de bona part de la població de Catalunya (no oblidem, però, que aquest sentiment ha guanyat molts adeptes des de la crisi del 2008, i que han estat el malestar i la frustració i sentiments per l’estil els que han esperonat molta gent a convertirse de catalans a viacatalans…). Ara bé, aquest ha estat un gest empès al triomf amb tota la maquinària propagandística de les institucions catalanes i espanyoles, amb tota la força mediàtica i institucional possible, fins a la nàusea repetitiva característica de la propaganda (sí, sí: propaganda; malgrat que, a diferència dels anys 30 del segle passat la que suportem nosaltres sigui una propaganda de caire postmodern).

Tram-9-de-la-Via-Catalana-Les-_54381354460_54028874188_960_639

Així que, sí: enhorabona als viacatalans i viacatalanes. Heu recolzat lliurement i massiva les consignes dels prohoms i prodones de la protopàtria realment existent, heu manifestat clarament i alegrement allò que teniu a la ment. La pregunta que se m’acudeix és: això fa poble? És a dir: hi ha alguna cosa més que el seguiment de la voluntat institucional i social, simplista i irreflexiva, de tenir un estat propi?

Em fa l’efecte que no…

Ara bé, escolteu, no ens desanimem, ara! Ja que teniu empenta, per què no l’aprofitem entre tots? En lloc d’exigir entel·lèquies polítiques abstractes (ἐντελέχεια — Ja em perdonareu, oi? Però és que no hi és a la Viquipèdia…) o, més ben dit (qui sóc jo per dir-vos què no heu d’exigir, oi?): a més d’exigir entel·lèquies d’unitat de destí postmodern en l’universal, per què no aprofitem el moviment nacional (català, és clar) per exigir qüestions més pràctiques?

Quin poble més lluent, orgullós i pitenfora no seríem si en lloc d’alguns pocs activistes de la PAH, les autoritats es trobessin amb milers de persones cada vegada que desnonen a algú sense recursos; o si hi hagués una manifestació de desenes o centenars de milers de persones cada vegada que es tanca un quiròfan o un servei sanitari. Quin poble no seria aquest si estés en vaga indefinida i haguera adoptat la desobediència civil o la revolució “Ghandi fashion” per tal de no haver de comprar a un mínim del 6% els seus propis diners, que s’han venut als bancs i als fons d’inversió a menys de l’1%; o si hagués plantat cara amb valentia i determinació a les guerres d’Afganistan, Iraq, Libia i les que vindran ara com la de Siria i la més que probable de l’Iran, enlloc de sortir de manifafesta i parlar-ne fogosament un parell de dies i apa, som-hi, “quesluquehihà”…

Afectados-Hipoteca-PAH-nuevos-Sabadell_EDIIMA20130413_0224_4

Vaja, que si jo em trobés un poble com aquest del darrer paràgraf, àdhuc jo mateix potser patiria unes intenses ganes d’unir-me incondicionalment a una tribu com aquesta… Forta, determinada, generosa, esforçada: lliure. (EspaiEnBlanc – El orden político del Estado).

Però en canvi em trobo amb una voluntat coincident, el caràcter determinant de la qual podríem qualificar d’ἰδιώτης, el terme que usaven els grecs antics per designar aquelles persones que no participaven activament en la discussió dels temes públics que els afectaven. D’aquest terme arcaic s’ha evolucionat fins arribar al nostre actual significat d'”idiota”, que, per suposat, no és el que aplico aquí. (Wikipedia – Idiota — Curiosament, tampoc hi és a la Viquipèdia, noi!)

Vull dir amb això que no ens afecta el tenir o no un estat propi?

És obvi que ens afecta. Però també és obvi que no és el determinant. Amb l’actual configuració sociocultural del poble viacatalà, el que s’obtindrà serà un estat propi com a reflex cristal·lí dels estats-nació realment existents: l’estat ViaCatalà serà un estat mimètic de l’Espanyol, el Francès, l’Alemany, o de qualsevol que sigui el model que s’adopti en les noves “estructures d’estat”… Amb un poble lluent, orgullós i pitenfora, un poble que es determini per les seves accions i no per la seva forma estructural, des del poble, i no des de les institucions, podria crear un estat propi diferent. Amb un poble seguidor de les consignes de l’estat-nació tradicional, no s’obtindrà altra cosa que la mateixa merda de la que es vol fugir.
(Nota: Aquí cal fer un enorme exercici d’imaginació i suposar que jo crec que hi ha quelcom com un ‘poble’ realment existent, algun tipus d’encarnació protoplasmàtica del concepte romàntic de ‘poble’ del XVIII, que, entre d’altres belles derivacions ens ha portat al nazisme i també, sense voler establir massa comparacions, al nacionalisme realment existent…).

Però bé, fem un exercici d’optimisme i suposem que sí, que s’obté un Estat-Nació propi. Enhorabona, viacatalan@s, ja sou Estat-Nació, ja teniu Free Catalonia Forever!

Ah, bé. I ara? Ui ara!!!! Ara ve…

Ara fem un exercici de realisme, i cal que ho diguem ben clar: ara us trobeu amb un Estat-Nació a les mans que no es pot sostindre. Amb tota la cruesa: no es pot. El més probable és que en les properes dues desenes d’anys desaparegui tota la civilització basada en el creixement que ha donat forma a la societat occidental del segle XX i de principis del XXI. Teniu un estat que ja s’us està esvaïnt, com la sorra de la platja s’esmuny de les mans que apreten per apresonar-la. (CrashOil – La descomposición de los Estados).

No us preocupeu. Els vostres líders, els polítics també, però sobretot els financers i empresarials, ja ho tenen tot comptat i debatut. Ja saben que degut al pic de producció de l’energia, al canvi climàtic i a tot el que vindrà (fam, escassedat de medicaments, de distribució, de transport, etc.), el més probable és que el 20% de la població mundial mori. I per això han decidit seguir amb el BAU (“bussines as usual”, és a dir: fem negocis com si res…). I, és clar, aquells que ja no ténen energia, ni medicaments, ni massa menjar, doncs patiran com sempre i una mica més, però els que estan acostumats a consumir brutalitats d’energia, aliments, materials i medicaments…

Crude_Oil_Production

Veureu, el petroli no s’acaba. Ara bé, l’energia barata que ens aporta el petroli (el 97% del total de l’energia que es consumeix al món) ja s’ha acabat. I no és només que sigui més car perquè creix la demanda, que sí. És que se n’obté menys, perquè els pous s’esgoten, perquè el que queda és més difícil d’extreure, i perquè ja hi ha poquíssimes descobertes de nous jaciments (amb promeses de milers de milions de barrils de producció que duren mesos al ritme de consum actual). I, a més, el que s’obté té un índex de retorn energètic (TRE en castellà) molt inferior (i la que s’obté del fracking és ridícula, quan no criminal); el que significa que cada vegada s’obté menys energia respecte de l’esforç que cal fer per obtenir-la. A mida que passa el temps, el petroli és de menor qualitat i ens proporciona menys energia: cada vegada en necessitem més per tenir la mateixa quantitat d’energia.

No es pot substituir el 97% de l’energia mundial que ens ofereix el petroli amb energies alternatives. En primer lloc perquè dedicant-hi tots els recursos disponibles (economia de guerra), trigaríem 30 anys a aconseguir-ho. En segon lloc, perquè fa falta l’energia del petroli i els seus productes derivats (per a la construcció, trasllat i acoblament de molins de vent, plaques solars, etc.), i això ja no ho tenim. I en tercer lloc, perquè la TRE de les energies renovables és molt inferior a la del petroli.

TV3, Singulars, amb Antonio Turiel

Així que ja teniu un Estat-Nació-Entel·lèquia-Defallent… Que no podeu pagar ni sostindre materialment. (CrashOil – Digamos alto y claro: esta crisis económica no terminará nunca).

Enhorabona!

Però…

No hauria pagat més la pena pensar-s’ho una mica més… lliurement? Establir les prioritats? Dirigir adequadament els esforços? Recuperar els moviments socials abans que els institucionals? Generar, enlloc de respondre-a?

Ni Déu, ni Patria, ni Amo…

Salut!

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s